Jordi Boladeras (1960) - Escriptor

Jordi Boladeras (1960) - Escriptor

Entrevistat per Rosa de Mena i Sandra Fisas

9-06-2011

A vegades es diu que sobren premis i que s´edita massa. Jo sempre contesto que no sobra res... si de cas, falten lectors.

Pels que no ho sàpiguen, el Jordi, com molts de nosaltres, forma part de les generacions nascudes després de la guerra civil que no van ser educades en català a l’escola, llengua que no va ser-hi present fins als anys vuitanta. El català, durant molt de temps, només formava part de l´àmbit familiar i del carrer, i no a tot arreu.

1.- Com arribes a escriure en català?

 Al Col·legi Sant Miquel, “els Padres de Molins“, on vaig estudiar la primària i el batxillerat de l’època, tenien sensibilitat pel tema de la llengua i, a partir d’un cert curs, vam fer servir un llibre que es deia “Faristol” i que va ser el meu primer contacte amb el català escrit. El llibre tenia il·lustracions d´en Cesc i parlava de com escriure bé la nostre llengua, els barbarismes que havíem d’evitar, etc.

 

Després vaig fer el COU (curs d´orientació universitària posterior al batxillerat) a l´Institut “Sant Josep de Calasanç” del carrer Indústria, a Barcelona. Allà va ser on una de les professores, la Isabel-Clara Simó, em va fer veure que havia de “millorar” el meu català escrit. Jo, llavors, sabia que era la directora de la revista “Canigó”, però com a escriptora encara no tenia el renom que després ha assolit.

2.- El teu primer escrit va ser en castellà o en català?

El meu primer escrit amb voluntat literària, que segurament van ser poemes lligats a l’etapa de l´adolescència, va ser en català (horrorós i amb les faltes que vulguis... però en català). La narrativa va arribar després i va néixer amb els típics exercicis de narració de batxillerat i COU.

3.- Quant temps vas trigar a presentar el teu primer escrit a un premi?

Als 24 anys (més o menys) em vaig presentar a un premi local de Sant Vicenç dels Horts, el premi “Narcís Lunes”, i el vaig guanyar ex aequo, però no em vaig tornar a presentar a cap altre premi fins al 2003, és a dir, molts anys després. Durant tot aquest temps vaig escriure molta literatura que jo anomeno de circumstàncies (poemes per a amics, escrits per a familiars, etc.).

A partir del 2003, a causa d´uns canvis en la meva feina d´aleshores, vaig decidir concursar en premis literaris i, del 2003 al 2008, em vaig presentar a molts i en vaig guanyar bastants. Producte d´aquests premis són els 6 llibres que tinc publicats com a autor; també n’hi ha d’altres de col·lectius on apareixen poemes i/o contes meus.

4.- Creus en la professionalització de l´escriptor?

 

M´agradaria creure-hi, però és molt difícil guanyar-se la vida escrivint en català en el nostre país. Normalment, l´escriptor és també alguna altra cosa: professor, periodista, enginyer de forests o el que sigui... I les dificultats actuals per guanyar-nos la vida fan que no puguem dedicar prou temps a l’escriptura. Magnífics i brillants escriptors no mediàtics no solament no poden viure de l´escriptura sinó que, a més, fins i tot tenen dificultats per publicar, especialment si fan poesia.

5.- Com creus que aquests bons escriptors podrien arribar a ser reconeguts?

Donant-los espais i àmbits de difusió que, incomprensiblement, estan reservats només a uns quants.

6.- Així, tu no creus en l’autodifusió a Internet?

 

Sí, sí que hi crec, però també penso que no n´hi ha prou. Si no recordo malament, fa 2 o 3 anys, el premi “Prudenci Bertrana” de Girona es va declarar desert. Un membre del Jurat va dir que considerava que hi havia dues novel·les perfectament  premiables. Evidentment no sé què va passar a la rebotiga del premi, però em temo que, si no es van premiar, va ser perquè eren d’autors “desconeguts”. Conclusió: la inversió que s´havia de fer en màrqueting per projectar-los en el mercat, més enllà del propi prestigi del guardó, era massa gran.

A vegades es diu que sobren premis i que s´edita massa. Jo sempre contesto que no sobra res... si de cas, falten lectors.

7.- Per què creus que n’hi ha pocs, de lectors?

No és fàcil respondre aquesta pregunta. Deu haver-hi un conjunt de raons: una renda cultural per càpita històricament baixa al nostre país; uns programes educatius que mai no han donat prou importància a la lectura; uns mitjans de comunicació (especialment la televisió) que de manera excepcional i periòdicament incorporen un programa de llibres; una clara competència a la lectura per part dels mitjans audiovisuals; un dèficit històric de biblioteques comparat amb d´altres països, per bé que, tot s’ha de dir, en els darrers anys hi ha hagut un gran avenç en aquest sentit.

8.- Quin és el teu poeta preferit ?

Sincerament, em costa molt dir-ne un. De morts, potser Salvador Espriu i Joan Salvat-Papasseit, i, en castellà, Vicente Aleixandre (en general, sempre m’ha agradat molt tota la generació del 27). En d’altres llengües, tota l’obra heterònima del portuguès Fernando Pessoa sempre l’he trobat interessantíssima i genial. Ho torno a dir: hi ha una infinitat d’autors que m’agraden perquè sovint no necessito el “tot” i em quedo amb la “part”. Puc trobar meravellós un sol vers d’un poeta desconegut.

9.- I en d’altres gèneres?

Doncs em passa una mica el mateix. Sí que hi ha obres que m’han arribat al moll de l’os. Ara, per exemple, em ve al cap Pedro Páramo, de Juan Rulfo. O tot el teatre esperpèntic de Valle-Inclán: Luces de bohemia, Martes de Carnaval, Divinas palabras... O tots els contes magnífics de Jesús Moncada, un altre dels grans de debò de la nostra literatura.

10.- Quina és la temàtica que més presència té en els teus poemes?

No ho sé! Qualsevol cosa que vegi o que senti em pot arribar a inspirar un poema. La veritat és que mantenir una unitat temàtica al llarg de molts poemes em cansa. D’aquí que he escrit sempre poemes i llibres molt diferents entre si. Potser un tema que toco més que altres són les relacions personals.

11.- Aquesta vena eròtica... d´on et ve?

He he, de Jaume I el Conqueridor, que va conquerir terres i cors a dojo... és broma! Suposo que em ve de tenir una militància íntima en contra de tot allò que moltes societats encara consideren tabú malgrat els avenços culturals i científics. Crec que el sexe i tot el que l’envolta encara carreguen el pes de molts anys d’hipocresia, de repressió i de control exercit pels poders fàctics de sempre.

D’altra banda, de la mateixa manera que l’alimentació o l’espiritualitat (per posar dues facetes igualment necessàries en l’ésser humà), l’erotisme sol ocupar un espai molt important en la vida de les persones, un espai del qual podem parlar i amb el qual hem de poder fer art i creació artística amb tota naturalitat.

12.- Per a quan una novel.la?

De fet, L’intrusista va ser la meva primera incursió en la novel·la breu. Ara n’estic escrivint una altra, però vaig molt a poc a poc, potser massa i tot.

13.- Per què et dediques a l´ensenyament?

Perquè la meva feina actual, que és ser tècnic de Normalització Lingüístic del Consorci per a la Normalització Lingüística al Servei Local de Català de Vallirana, té tres pilars fonamentals: l’ensenyament de català per a adults, l’assessorament lingüístic i la dinamització.

T’haig de dir que, allà pel començament dels vuitanta, el Toni Moga (que actualment és coordinador dels Serveis Educatius del Baix Llobregat 6) i jo mateix, vam organitzar els primers Cursos de Català per a Adults que es van fer a Sant Vicenç dels Horts i que llavors depenien directament de la Direcció General de Política Lingüística. Després, vaig entrar al món de l’empresa privada fins al 2008. I, des de fa tres anys, he tornat al món de la normalització lingüística, i n’estic molt content. Donar classes m’omple, m’ho passo d’allò més bé i crec que els alumnes també. Ells potser aprenen, però jo també.

14.- T´agrada el contacte amb els teus lectors?

Molt. Tot i que és diferent, ho comparo amb el contacte amb els meus alumnes. Tothom sap que sóc molt sociable i, si estic d’humor (procuro estar-hi almenys set cops al dia), sóc un xerraire empedreït. En els clubs de lectura que he fet en unes quantes biblioteques del Baix Llobregat i també aquí, a Vallirana, m’ho he passat molt bé i he après molt.

Tenir “lectors” de la teva obra és una meravella. Fins i tot m’agrada quan algú em diu: “Jordi, tal cosa o tal altra no m’ha agradat”. I és clar que sí, només faltaria! Quan estàs en contacte amb els lectors t’adones de fins a quin punt tots som i tenim gustos i punts de vista diferents. I això enriqueix. D’altra banda, els lectors solen fer-te observacions i et descobreixen aspectes de l’obra en què un mateix no hi havia pensat.

15.- Té bona salut el català o està mort per a tu?

Si per a mi estigués mort ni em dedicaria a la feina que faig ni escriuria en català. Dit d’una altra manera, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i a l’Alguer), em moc en la meva cultura parlant amb la meva llengua. Ara bé, això no treu que consideri que la salut del català podria ser molt millor. Com? Senzillament, dotant-lo de tot allò que té una llengua normal i corrent. I com es fa, això? Doncs convertint-nos en un país normal lingüísticament parlant: cinema en català, etiquetatge en català, documentació de tota mena en català (notarial, judicial, policial, etc.), escola i universitat en català, comerç i empresa en català per responsabilitat social corporativa, etc.  

16.- Un somni?

Llibertat, igualtat i fraternitat al meu país, a Europa i arreu del món, respectant-ne totes les llengües i cultures.

Actualiza a Flash Player 10 para obtener un rendimiento de reproducción mejorado. Actualiza ahora o consulta más información.