Montse Ortiz i Pons (1940) - Lectora

Montse Ortiz i Pons (1940) - Lectora
Entrevistada por Rosa de Mena

16-03-2011

Sóc una persona amb una gran curiositat.

Quan vas iniciar-te a la lectura?

-He tingut la sort de ser filla de treballador autònom, que era un gran llegidor.

Jo de petita, llegia molts còmics. És curiós, perquè ell em va deixar fer.  Has de pensar que l’opinió general era en contra d’aquest tipus de lectura. “Això no eren llibres”. Saps, em recordo especialment d’un “Florita”.  I mentre jo mirava còmics, el meu pare rellegia el Quixot.

També els meus pares estaven subscrits a diaris, que cada any canviaven, enfadats amb els seus continguts. Així, gràcies aquesta postura, vaig poder gaudir molt aviat de diferents punts de vista.

O sigui que la lletra impresa d’una forma o altra, sempre era present a casa.

A part de còmics , Que llegies?

-Desprès cap a els tretze anys, per damunt de tot, novel·la rosa sobretot a Corin Tellado. Aquesta lectura va durar fins els setze anys. Aleshores va ser quan vaig adonar-me, que aquelles novel·les no reflectien el món que vivia. Els nois no eren tan perfectes i la vida tampoc tan bonica. La meva, era una realitat diferent.

Amb quines lectures vas seguir?

-Bàsicament amb les que hi havia a casa als meus pares.

La primera novel·la va ser el Quixot, per indicació del meu pare. Seguidament va venir la picaresca espanyola, Quevedo, en resum clàssics.

El que haig de dir, és que una de les meves característiques és que sóc una “xafardera”. Aquesta xafarderia, m’ha portat a tenir una gran curiositat i a buscar informació, a partir  dels llibres que tenia entre mans. Si parlaven de forats negres, doncs a buscar sobre el tema, tan hi feia si la meitat de coses no acaba d’entendre-les.

La conseqüència, he llegit de tot a part de novel·les, molt assaig (històric, social,...)

I una cosa em va despertar e impactar, fou la pel·lícula “El septimo cielo” de Bergman.

Recordés les primeres lectures en català, tan en poesia com de novel·la?

-En poesia, va ser Espriu i potser novel·la, Rodoreda.

Has de pensar, que a partir del moment que es desperta el meu interès als setze anys fins avui, són molts anys com lectora (més de 50). Es fa difícil recordar tots els títols.

Parles de les lectures de Corin Tellado. No penses que potser en un altra època haguessin estat llibres de Folch i Torres ?

­-Si., possiblement.

El que si vaig conèixer a Folch i Torres, gràcies a la meva mare. Ella em portava al Teatre Romea, on es feien les seves obres.

A part del teatre, una de les sortides familiars era anar al mercat de Sant Antoni els diumenges, anar buscar i remenar en als llibreters de vell.

O sigui són els teus pares els que et van fer estimar la lectura.

-Si

Com tens la idea de fer un Club de Lectura?

-Tot comença amb la meva jubilació. Jo treballava amb un metge, al qual li transcrivia els seus textos i al mateix temps també s’establia un diàleg sobre el text. Com sóc una persona amb necessitat intel·lectual i d’entrega i ja feia temps, que havia abandonat la meva militància política, davant d’aquests fets em vaig acostar al Casal d’avis, on hi vaig troba una Biblioteca sense fer servir.

Aleshores el primer pas, va ser ordenar-la i fer-la funcionar. Ara calia llegir, vaig buscar informació a Internet, de com posar en marxa un Club de Lectura. Però nosaltres, al Casal, tenim un màxim de dos exemplars de cada títol. Quin era el següent pas? Anar a la Biblioteca i demanar, a la Rosa de Mena, ajuda per trobar els llibres.

De primer només érem quatre persones, però poc a poc hem arribat a ser dotze. En un principi, vaig comptar amb la gran ajuda de la Margarita i de l’Elvira, que de seguida es van apuntar al Club.

I la veritat estic molt contenta. Totes s’ho prenen amb molta responsabilitat e interès.

Quins llibres han funcionat millor ?

-Adreça desconeguda de Taylor Kressman i El meu Germà Pol de Isabel-Clarà Simó.

El primer ambientat en l’Alemanya nazi és l’historia de dos amics i el segon ens dona la visió, que té la germana del Pol sobre del seu germà amb Síndrome de Down, al qual ha de cuidar. Ella pensa que la mare no es fa càrrec de la situació, però al llarg de la narració, anem veient que no es així. L’historia ens demostra, que els nens tenen un altre prisma de la realitat.

Quins han agradat més?

-La Sonrisa etrusca de Sampedro i Adreça desconeguda.

Últim llibre que has llegit?

Doncs ara, em ve el cap un de Mankell, el ser darrer llibre : Tea-bag.

En aquesta novel·la el protagonista té una característica del propi autor, escriu novel·les policíaques per encàrrec. Mankell és director de teatre. Escriure aquest gènere no és el que li agrada de fer.
Jo crec que és un dels millors,  en reflexar el món social del seu país i la novel·la negra s’ha convertit en un mitjà per tractar els problemes nostra societat.

Moltes gràcies per la teva col·laboració.