Antonia Bonilla Serano (1942) - Teatre

Antonia Bonilla Serano (1942) - Teatre

Entrevistada per Rosa de  Mena

23-07-2011

L’Antònia , directora i actriu del Grup de Teatre del Casino, és una persona d’admirar. Partint d’una formació gairebé autodidàctica i amb molta força i voluntat ha aconseguit liderar  un grup amb moltes ganes de treballar pel teatre de Vallirana.

La cigüeña dijo sí, 1995.

Què representa per tu el teatre ?

Tot. El teatre va paral·lel a la meva vida, en tots els aspectes. Jo tinc una vida pròpia que  va lligada al teatre, que forma part de mi i que he pogut compaginar, gràcies a que la meva família  ha recolzat sempre aquesta iniciativa en la qual hi hem participat tots  (marit, fills, nores...). Per a mi és una total satisfacció que la visc i l’he viscuda d’una manera vocacional.

Ja de ben petita el mossèn Cañizar, va impulsar un grup al Patronat Parroquial on vaig començar a participar-hi. Després vaig seguir sempre de forma amateur i no és fins als 58 anys, que vaig estudiar art dramàtic,

 Jo sé que has estudiat diverses matèries i gairebé tot autodidacta.

 Els estudis els vaig fer a conseqüència dels meus fills, jo no vaig estudiar per què no es podia a la meva època. Quan em vaig casar i tenia els meus fills, vaig iniciar els meus estudis a distància (en aquells anys volia dir per correu). Vaig estudiar francès, corte y confección, perruqueria, el arte de escribir, técnicas de estudio, lectura rápida i també psicologia, orientació i relacions humanes.

Perquè vas estudiar art dramàtic?

Per que veus que et manca tècnica. Quan vaig comença a estudiar art, el professor em deia que jo tenia un gran bagatge, però aquest calia canalitzar-lo. Un artista neix, però es necessita formació.

 Tot això, t’ha servit per dirigir teatre ?

Sí, molt, sobretot per què els grups que jo he dirigit de teatre han estat formats per, nens, joves i gent gran. Em va ajudar molt, mentre vaig estar fent tallers de teatre i escenografia a l’escola Verge del Roser.

 Creus que el teatre dóna seguretat per anar per la vida i sobretot en els nens ?

Estic totalment convençuda que enriqueix a la persona per què és disciplinari. Quan fas teatre no treballes individualment, és un treball col·lectiu. Tot i que cada persona té el seu procés propi tu no estàs fomentant la individualitat sinó el grup, és un grup que treballa per a un objectiu, també fomentes la sociabilitat així com l’espontaneïtat la creativitat i la dicció.

Per què el Teatre és comunicació i per això cal tenir una bona dicció.

 Quina és la darrera obra que has interpretat ?

Bé, interpretat “ La Malquerida “ de Jacinto Benavente i dirigit, una escrita per mi “ L’Hotelet “.

 Què representen per a tu els Pastorets ?

Un projecte emblemàtic i un fet cultural. Són un punt i a part del Teatre, formen part de la cultura de la nostra terra i és una obra de tradició Catalana. Aquí, de mica en mica, ha sigut més participativa per part de la gent del poble, penseu que hi ha més de 100 persones de totes les edats, a l’escenari i això vol dir que hi participa molta gent i forma part del Nadal.

 Quan veus l’Amàlia, l’Elies i l’Israel, què sents ?

Una gran satisfacció, tots tres vàrem començar fent Pastorets i teatre amb nosaltres. Ara  s’obren camí professional en diferents camps del Teatre.  Possiblement jo els he donat el cuc del Teatre.

Comèdia, Drama o fer riure

M’agrada tot .  Avui es demana comèdia còmica, la gent vol passar una estona divertida, al menys en el nostre entorn.

Última obra que has vist?

Que recordi el Mètode Grönholm,  El cafè de la Marina de Segarra i l’obra  que va dirigir L’Israel, de la  qual es va fer una representació a Vallirana fa poc.

Autors preferits

Sobretot els clàssics. Particularment sóc una enamorada de Lorca, entre d’altres hem interpretat la Casa de Bernarda Alba. També m’agraden Guimerà, Segarra, Benavente, Alejandro Casona, Shakespeare, Benet i Jornet...

Com va començar el Concurs de Teatre?

Va sorgir d’una persona, que ja no esta entre nosaltres, J. Sabaté (Patachula). Ha estat vigent durant 21 anys i el balanç és molt positiu . Gràcies aquest Vallirana s’ha donat a conèixer  per tot arreu i també han vingut grups de diferents llocs de Catalunya al nostre poble. Nosaltres també hem participat i guanyat premis en altres pobles, com Calella o Canet. Fins i tot amb els més joves.

Moltes gràcies i endavant.

 La ciudad no es para mí, 1995.

Amàlia, Amèlia, Emilia, 1995.